“El finançament municipal ha de participar més de l’aportació estatal, per igualar la capacitat de la ciutadania”


29/06/2017 | Adrian García Campos, regidor d'Economia, Hisenda i Innovació de l'Ajuntament de Palma

– La normativa estatal impedeix als municipis balears endeutar-se malgrat estar sanejats i tenir superàvit. Com es gestiona aquesta situació i quines alternatives de funcionament hi ha? 

A l’Ajuntament de Palma hem passat d’una ràtio de deute superior al 90% dels ingressos liquidats la passada legislatura, a tancar l’exercici 2016 amb una ràtio del 71%, per sota del 75% marcat pel Ministeri de Hisenda per poder acudir al mercat financer sense requerir la seva autorització. Tot això, malgrat haver-nos acollit a dos Fons d’Impuls Econòmic per al pagament de sentències fermes per un import de 70 milions d’euros, com a conseqüència d’antics plans generals d’ordenació urbana i per la desatenció, la passada legislatura, dels compromisos de pagament de la carrera professional als funcionaris municipals.

Hi va haver un moment en què es va passar de la manca de control en l’elaboració i execució del pressupost, a una fiscalització total que, un cop sanejades les entitats locals, ha de exercir les accions de política municipal, que és la més propera a la ciutadania.

Un dels límits més polèmics i discutits és la famosa regla de la despesa. Límit que, independentment de la situació financera de l’ajuntament, frena el seu creixement pressupostari d’acord amb una norma general calculada per l’Estat en el seu propi benefici, que és la contenció pressupostària del conjunt de les administracions públiques. Traslladat a la gestió política, suposa la progressiva, inevitable i diria que intencionada disminució de la qualitat del servei prestat pels ajuntaments als seus ciutadans.

 – Quin és el cas concret de l’Ajuntament de Palma?

Superem la regla de despesa en la primera liquidació pressupostària, en tancar l’exercici 2015. El trencament va ser provocat principalment per l’obligació de les sentències de 2015, a més de la imputació del cost d’obra del Palau de Congressos. En tot cas, va ser una situació temporal i no estructural i que s’ha solucionat, sense grans dificultats, amb l’elaboració i el compliment d’un pla econòmic financer.

Ajuntaments sanejats i amb capacitat de creixement, però que tinguin la despesa limitada per aquesta regla, han d’estar disposats a preparar prèviament un pla a dos anys de compliment de tots els paràmetres actualment marcats per l’administració local i llançar-se a realitzar inversions necessàries per sobre d’aquest sostre. Això sí, ha de ser una inversió puntual que permeti reduir despesa corrents i, per tant, ampliar el marge de maniobra futur de l’ajuntament.

– A banda d’augmentar els ingressos municipals de forma sostenible, quin és l’escenari ideal pel que fa al finançament dels municipis de les Illes Balears?

Un dels problemes ha estat la dependència que han tingut sempre els ajuntaments respecte dels ingressos tributaris del totxo. Finançar-se per impostos de construccions i llicències d’obres no sembla un model de futur, i menys en una illa. De la mateixa manera, l’Impost de Vehicles de Tracció Mecànica o els tributs relacionats amb la recollida i tractament d’escombraries, més que una finalitat recaptatòria, haurien de perseguir propòsits mediambientals i, per tant, millors rendiments ecològics premiats amb menors càrregues tributàries. A més, les últimes sentències relatives a l’Impost sobre l’Increment del Valor de Terrenys de Naturalesa Urbana qüestionen una de les millors solucions que, des del meu punt de vista, té el nostre sistema tributari, que és el valor cadastral com a mitjà objectiu de valoració d’un bé immoble.

Amb aquest escenari d’incerteses els ajuntaments necessiten suficiència econòmica i seguretat en els ingressos. Si segueixen tenint la limitació en la despesa i en l’ampliació de plantilles, és inútil disposar d’una major recaptació, o d’una recaptació més certa, per tenir més dipòsits bancaris.

El finançament municipal hauria de participar més de les aportacions estatals, per igualar la capacitat dels ciutadans de tots els municipis del país. I, alhora, no ser depenent de factors com ara el creixement immobiliari o l’assentament de noves activitats econòmiques per poder millorar els pressupostos i els serveis prestats.

– Quin finançament necessita el sector públic local per cobrir les competències que té atribuïdes i que no s’estan garantint?

La gestió fàcil sempre és demanar més mitjans: més personal, més crèdit, etc. Les administracions públiques porten dècades fent-ho. Això no vol dir que no hi hagi serveis que s’hagin optimitzat, o que estiguin en aquest procés, però no són la majoria. El primer exercici que s’ha de fer des de la gestió pública és repensar els processos i els serveis per millorar la seva efectivitat.

L’administració electrònica ens permetrà repensar tots els processos i eliminar els passos innecessaris. La tecnologia ens pot permetre optimitzar encara més i aconseguir prestar més serveis amb el mateix cost. L’economia digital, amb la seva creixent impacte en el PIB mundial i la seva capacitat de generar riquesa de manera sostenible i sense impacte, ha de ser un nínxol de generació d’impostos tributaris. No per gravar la seva activitat amb nous tributs, sinó per la seva capacitat de generar grans facturacions per activitats econòmiques en reduïts espais i, per tant, per la possibilitat d’incrementar el PIB del municipi en el qual s’assenten. Per això, hem de satisfer els requisits de connectivitat i serveis necessaris per a aquesta indústria. Pot semblar una visió de futur llunyà, però és perquè encara no som conscients de la velocitat a la que viatja aquest tren.


Sobre l'autor

Adrian García Campos, regidor d'Economia, Hisenda i Innovació de l'Ajuntament de Palma (Mallorca).